Cinema familiar: «El rey león»

El rey León (The Lion King) és una pel·lícula musical animada estatunidenca de 2019, dirigida per Jon Favreau i produïda per Walt Disney Pictures. És un remake fotorealística d’animació per ordinador de la pel·lícula homònima de 1994.

Repartiment:

  • Donald Glover com a Simba, el príncep hereu de les Pride Lands (literalment en català: Terres d’Orgull).
    • JD McCrary com el jove Simba
  • Beyoncé com a Nala, amiga de Simba i futur amor.
    • Shahadi Wright Joseph com la jove Nala
  • James Earl Jones com a Mufasa, el rei de les Pride Lands i el pare de Simba. Jones repeteix en el mateix paper que en la pel·lícula original de 1994.
  • Chiwetel Ejiofor com a Scar, el germà traïdor de Mufasa, i l’oncle de Simba, que pretén ocupar el seu lloc com a rei.
  • Billy Eichner com a Timon, un suricata assenyat i lleial que es fa amic i adopta un jove Simba quan aquest fuig de casa.
  • Seth Rogen com a Pumbaa, un facoquer africà que també és amic d’en Simba.
  • John Oliver com a Zazu, un calau que és el el conseller del Rei de les Terres d’Orgull.
  • John Kani com a Rafiki, un assenyat mandril que és el xaman de les Pride Lands i que és un amic íntim de Mufasa.
  • Florence Kasumba com a Shenzi, la hiena del trio d’Scar.
  • Eric Andre com a Azizi, un altre membre del trio d’Scar. Aquest personatge reemplaça Banzai de la pel·lícula original de 1994.
  • Keegan-Michael Key com a Kamari, una hiena que riu molt i és part dels sequaços de Scar. Aquest personatge reemplaça Ed de la pel·lícula original de 1994.
  • Alfre Woodard com a Sarabi.
  • Amy Sedaris com la musaranya elefant.

El Rey León es va estrenar el 19 de juliol de 2019, data del 25è aniversari de l’estrena de la pel·lícula original i la recaptació mundial s’acosta als 1.700 milions de dòlars.

Sense comentaris

Xerrada de Nadia Ghulam: «Ser refugiada i sobreviure a l’adversitat»

Nadia Ghulam és una escriptora que va néixer a Kabul (Afganistan) el 4 de juny de 1985. Durant deu anys es va fer passar per un noi per tal d’evadir les rígides prohibicions dels talibans contra les dones i així poder mantenir la seva família, ja que el seu germà havia estat assassinat i el seu pare va emmalaltir greument.

El llibre “El secret del meu turbant”, (Columna, 2010) escrit juntament amb Agnès Rotger, explica aquesta experiència. El llibre va obtenir el Premi Prudenci Beltrana de novel·la 2010.

L’any 1991, durant la guerra civil afganesa, resultà malferida quan la casa de la família Ghulam va ser destruïda per una bomba. Sortí de l’hospital, sis mesos i catorze operacions després, amb cicatrius al rostre, que la van marcar per a la resta de la vida. En aquells moments els talibans havien aconseguit el control del país i, arran de la guerra, la seva família ho havia perdut tot. El seu germà havia mort i el pare es trobava en un estat precari de salut i ni ella ni les seves germanes o la mare podien treballar pel fet de ser dones. En aquest moment, a l’edat d’onze anys, decidí canviar d’identitat i fer-se passar pel seu germà Zelmai per poder treballar i alimentar la seva família.

El 2006, gràcies l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), arriba a Barcelona. Es troba implicada en diferents iniciatives per tal d’ajudar el seu país, a més d’aprendre català, informàtica, integració social i matèries que tenen a veure amb  la qualitat del treball de les ONG.

A més del llibre anteriorment esmentat ha escrit “Contes que em van canviar” (Columna, 2014) i “La primera estrella del vespre”, (Rosa dels Vents, 2016).

Ha participat en la creació de l’espectacle teatral Nadia per tal d’explicar la seva experiència, obra de la companyia La conquesta del Pol Sud.

Sense comentaris

«La ratera»

La ratera és un clàssic d’Agatha Christie que es va estrenar a Londres l’any 1952 i des de llavors s’ha representat de manera ininterrompuda.

L’obra està plena de girs argumentals al voltant de vuit personatges que es troben durant un cap de setmana a la mansió Monkswell. Un d’ells morirà assassinat. L’arribada d’un policia i els interrogatoris que fa provocaran que la casa, que està incomunicada per la neu, es converteixi en una autèntica ratera plena de secrets.

Els personatges que es reuneixen a escena es veuen immergits en un joc macabre, en què, en aparença, cada un d’ells pot ser el caçador o la presa, pot ser l’assassí o la víctima.

Alguns personatges es comporten de manera estranyament excèntrica i gairebé tots tenen alguna cosa per amagar.

L’habilitat amb què l’autora fa servir la intriga i el desenllaç inesperat de l’obra han convertit aquesta peça en la més representada de tota la història del teatre.

Sense comentaris

Cinema nit: «Ha nacido una estrella»

Ha nacido una estrella (A Star Is Born) és una pel·lícula estatunidenca romàntica, dramàtica i musical dirigida per Bradley Cooper, qui també n’és el protagonista, juntament amb Lady Gaga, Sam Elliot, Andrew Diu Clay i Dave Chappelle, entre d’altres. És la tercera adaptació cinematogràfica d’A Star Is Born (1937), que va ser dirigida per William A. Wellman. El seu guió, adaptat per Cooper, Will Fetters i Eric Roth, narra la història de Jackson Maine (Cooper), un músic de country addicte a l’alcohol i les drogues que descobreix a una jove cantant anomenada Ally (Gaga) i tracta de mostrar el seu talent al món. El film va ser projectat per primera vegada el 31 d’agost de 2018 al Festival Internacional de Cinema de Venècia i es va estrenar oficialment als cinemes dels Estats Units el 5 d’octubre de 2018.

Com a fet curiós cal destacar que algunes de les escenes de concerts foren rodades amb extres que varen pagar 10 dòlars per participar-hi. Tota la recaptació obtinguda per aquest concepte fou lliurada a la Born This Way Foundation, organització fundada per la pròpia Lady Gaga.

Va ser nominada a vuit premis Òscar, entre els quals al de millor pel·lícula, millor actor (Cooper), millor actriu (Gaga) i millor actor de repartiment (Elliot).

Alguns dels temes de la banda sonora com “Shallow”, “Always Remember Us This Way” i “I’ll Never Love Again” varen tenir una molt bona acollida de públic.

Sense comentaris

Cinema nit: «Blade runner, the final cut»

Blade Runner és una pel·lícula dirigida per Ridley Scott l’any 1982.

Es tracta d’un dels films de ciència-ficció més importants de la història, fins al punt que ha entrat en el reduït grup de films de culte d’aquest gènere, al costat d’altres pel·lícules mítiques com “Star Wars”, “Alien, el vuitè passatger”, “2001, Una odissea de l’espai” o “Star Trek”. Va representar la consagració del seu director, qui la considera la seva obra més completa i personal, i de l’actor Harrison Ford. El compositor grec Vangelis va ser responsable de la banda sonora, mentre que el guió és de Hampton Fancher i David Peoples. Altres actorns són Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos, M. Emmet Walsh i Daryl Hannah .

La pel·lícula descriu un futur (l’any 2019) en què els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l’enginyeria genètica, fan els treballs més perillosos i degradants a les “colònies exteriors” de la Terra. Aquests replicants són fabricats per l’empresa Tyrell Corporation, per tal de ser “més humans que els éssers humans”, especialment en el cas dels models Nexus-6 que s’assemblen físicament als humans, tenen més agilitat i força física, però no tenen ni la mateixa resposta emocional ni l’empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d’una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s’encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner gairebé retirat, Deckard, que s’enfronti a un grup de replicants particularment brutal i hàbil que ha arribat a la ciutat de Los Àngeles..

Blade Runner ha estat àmpliament aclamada com un clàssic modern per l’ambientació assolida amb els seus efectes especials i per avançar-se en el plantejament de temes i preocupacions fonamentals del segle XXI com la superpoblació, la globalització o el canvi climàtic. L’han elogiada com una de les pel·lícules més influents de tots els temps, a causa de la seva ambientació detallada i original, una veritable fita visual postmoderna, que realitza una descripció molt realista d’un futur en decadència.

La versió -The final cut- que serà la que podrem veure a la Palma, és una de les set versions oficials de la pel·lícula i l’única sobre la que el director ha tingut de principi a fi el control artístic.

Sense comentaris