«Històries de la presó de les Oblates», de l’autora Tecla Martorell.

Basada en les dades reals sobre la vida de quatre dones empresonades pel règim franquista al convent de les Oblates de Tarragona, habilitat com a presó l’any 1938, l’actriu Rosa Andreu, acompanyada a l’acordió per Ferran Barrios, es posa en la pell de les quatre dones empresonades i de l’única dona afusellada i que encara romanen a la fossa comuna de la ciutat.

Un cop acabada la Guerra civil espanyola, el règim franquista inicia una etapa de repressió entre els considerats contraris. Milers de persones marxaran a l’exili mentre que altres patiran el control, la humiliació, judicis sense cap mena de garantia, deportacions, empresonaments i morts.

Amb text i dramatúrgia de Tecla Martorell està dirigida per Joan Pascual i magníficament interpretada per Rosa Andreu que fa emocionar amb els seus canvis de registre i la seva capacitat de transmetre els sentiments de desesperació, ràbia o incredulitat que van sentir aquelles dones injustament represaliades. La música està creada per a l’espectacle i interpretada per Ferran Barrios.

Maria Grau Mondet, Ana Pérez Gómez «l’Annita», Dolores Díaz Vale, Teodora Prieto o Elisa Cardona, són 5 dones enterrades en una fossa comuna, dones anònimes, «desaparegudes», dones que van patir empresonament entre 1941 i 1942 al convent de les Oblates de Tarragona i que mai van saber de què les acusaven o qui les havia denunciat.

Cal conèixer el passat per entendre el present i en la mida del possible prevenir el futur….

A partir d’històries anònimes Tecla Martorell ha creat aquestes quatre històries d’unes dones condemnades a morir, un intent de descobrir que sentien, que pensaven, quines eren les seves pors. La peça fa una referència a l’única presa afusellada, una jove tarragonina tot i que, per respecte als descendents encara vius, l’autora tan sols l’esmenta.

El text s’ha basat en la documentació recuperada pel Fòrum de Tarragona per la Memòria de Tarragona.

Una recuperació d’un passat, encara que sigui en format teatral, que malauradament s’està convertint en present en molts llocs del nostre món. En paraules de la mateixa intèrpret «És dura però necessària. Han passat 79 anys i som allà mateix».

A la mort del dictador, el país inverteix molts esforços en fer el trànsit a la democràcia en pau i oblida el patiment de moltes persones que oblidades a les fosses comunes. Famílies senceres van invertir temps i diners intentant trobar els cossos dels seus familiars per dignificar-los, sense èxit. Darrerament entitats i

associacions han recollit aquestes demandes i s’han fet ressò d’aquesta necessitat, que a la vegada pretén aixecar la pols d’un capítol de la nostra història. Amagar, oblidar o distorsionar el passat no és un bon solatge per aixecar-hi el futur. Només s’aprèn de la història quan es coneix.

La història d’unes dones soles, que allunyades de les seves famílies, «desaparegudes» a ulls de tots, van haver de suportar unes condicions carceràries inhumanes que les va dur a la malaltia i la mort. Cal recordar, per evitar que es torni a repetir la història.

Una posada en escena minimalista on l’actriu juga amb algunes peces de vestuari per diferenciar a les diferents protagonistes.

Una interpretació magnifica , una proposta que paga la pena veure encara que la semblança a la nostra realitat actual fa que se’ns posi la pell de gallina.

Públic:
No recomanat a menors de 14 anys

Durada:
80 minuts